L'educació com a projecte de vida

Vull començar la meva intervenció agraint que m'hagi convidat a participar en aquest acte acadèmic tan entranyable i emotiu d’imposició de beques.

Entranyable, en primer lloc, per a les mares i els pares que avui veieu fet realitat el somni que tots teníeu per a que us ajudessin a educar les vostres filles. Aquest acte simbolitza la fi del camí que vau començar el primer dia que vau deixar la vostra filla al col·legi.

Entranyable també per a les professores, ja que avui veieu reflectit el vostre esforç i la vostra dedicació a una tasca educativa centrada en la persona, que vol que cada alumna desenvolupi al màxim les seves capacitats i aptituds per a que cada una arribi a ser la seva millor versió.

I entranyable per a vosaltres, les alumnes, ja que l’acte d’avui suposa la finalització d’una etapa, l’escolar, i el començament d’una altra, la universitària, que possiblement serà decisiva per al vostre futur professional i personal i, per tant, per a la vostra vida.

La veritat es que em fa molta il·lusió estar aquí. Perquè participar en un acte acadèmic com aquest és sempre una satisfacció per a qui es dedica a l’educació.

Quan vaig rebre la invitació vaig resoldre amb facilitat el dubte sobre el contingut d'aquesta intervenció. Vaig decidir que parlaria d'educació. Perquè és al que m’he dedicat tota la vida. Perquè es una tasca apassionant, que millora al que la rep i a qui la duu a terme amb optimisme i generositat. I perquè és una de les millors maneres de contribuir al bé comú i també al de moltes persones.

Ara bé, l’educació es un tema ampli i tots sabem que en aquest tipus d’acte s’agraeix la brevetat del ponent. Per això havia de decidir en quin aspecte de l’educació em centraria, quin podia ser el més adient tenint en compte que em dirigia a un grup d’alumnes que tot just estaven acabant el batxillerat i que en poc temps començarien la universitat.

Mentre pensava això vaig recordar una pel·lícula: La gran seducció. Explica la història d'una illa canadenca, que ha d'enfrontar-se a un canvi radical. Els seus habitants són pescadors que es queden sense treball, perquè s'ha esgotat la pesca. Sorgeix, malgrat això, una oportunitat. Una empresa instal·larà una fàbrica que donarà treball a gairebé tots, però  exigeix que un metge resideixi de forma permanent a l´illa. Els pescadors mig enganyen a un jove metge perquè passi un mes allí. Aquest és el temps del qual disposaran per convèncer-lo de que es quedi. Tots col·laboren en aquest projecte, tots s'involucren en aquesta gran seducció. No explicaré com acaba la pel·lícula, però sí tractaré d'explicar per què la relaciono amb l'educació. Abans, però,  em referiré a l'educació al nostre país i m’aturaré en alguns trets de la tasca educativa.

És habitual associar el nostre sistema educatiu a fracàs escolar. I, malgrat això, els últims informes PISA reconeixen que s'està millorant gràcies al compromís dels professors i a la seva extraordinària dedicació, aliena a descoratjaments, a la falta de suport o al fet que la societat camini, en general, entretinguda amb la moda, la gastronomia, les xarxes socials, les sèries de televisió o l'esport. Permeteu-me aquesta simplificació que tan sols vol ser un exemple de la falta de debat sobre l'educació; almenys, des d'una perspectiva no estrictament política.

Són moltes les causes amb les quals es tracta d'explicar el fracàs del nostre sistema educatiu. Em sembla que s'ha arribat a aquesta situació per diverses raons. M’aturaré en tres que em semblen significatives.

Una d'elles és la crisi de valors. Fins fa poc hi havia un consens social ampli sobre el valor del treball, de l'esforç, de l'autoritat, del respecte… També sobre el bé i el mal. En les últimes dècades s’han trencat tots aquests consensos, i s'ha produït una profunda desorientació que afecta a tota la societat i, especialment a les famílies, i que ha convertit en educadors als que mai no  van pensar ser-ho; o sigui, a cantants, esportistes, youtubers, bloggers, personatges del món de la televisió i famosos en general. En una expressió ja clàssica, podríem dir que abans educava l’escola i avui  ho fan molts altres agents que estan fora de les aules i que, amb freqüència, ofereixen o representen valors oposats als que tradicionalment s’atribueixen a l’escola.

Una altra és el desprestigi de tot el que té a veure amb l'educació. En els mitjans de comunicació l'escola apareix com un lloc conflictiu, difícil per als alumnes i per als professors, que moltes vegades no troben suport ni en els pares ni en una societat que, paradoxalment, exigeix a l'escola que arregli molts dels problemes que la mateixa societat està generant.

Cal assenyalar, finalment, una tercera causa, conseqüència en part de les dues anteriors. Em refereixo a la falta d’atractiu professional que té l’educació per a molts joves. És un fet que molts graduats universitaris, i les seves famílies, la veuen com a última opció i, per això, moltes vegades el millors alumnes descarten dedicar-se a l´educació.

Davant d’aquesta situació, la societat ha començat a reaccionar, a ser conscient de que per a millorar el futur del nostre país hem de canviar l’educació. Així podem interpretar la recerca d'un pacte educatiu. Tant de bo que el pacte en el qual es va començar a treballar a finals de l'any passat, impulsi una profunda renovació del nostre sistema educatiu. Tots els sectors implicats hem aplaudit aquesta iniciativa i personalment espero que sigui un èxit.

Arribats a aquest punt, torno a la pel·lícula de la qual vaig parlar al principi. Ens ajudarà establir alguns paral·lelismes entre l'educació actual al nostre país i l'illa de la gran seducció.

A diferència de l’illa, no tenim cap metge a qui convèncer. Tenim, en canvi, molts joves ben preparats als quals cal seduir perquè es dediquin a l'educació. Em sembla que aquest és un dels grans reptes del pacte educatiu, un dels eixos del canvi: que els millors vulguin dedicar-se a l'educació.

És un gran objectiu que han aconseguit països com Finlàndia, on l'educació és una qüestió d'estat. I l'ensenyament és una magnífica opció professional per als millors alumnes universitaris. Una de les conseqüències és que Finlàndia obté habitualment molt bons resultats a les avaluacions PISA i és un exemple de fortalesa institucional i d'innovació educativa.

Tant de bo nosaltres aconseguim també que l'educació sigui una tasca atractiva per als millors alumnes. Tant de bo aconseguim convèncer-los que mereix la pena ser professor, que la tasca d'educar és apassionant i enriquidora.

Per aconseguir-ho, hem de transmetre una visió àmplia de l’educació. Educar és un gran projecte de vida, és ajudar a cada alumne a conèixer-se, a aconseguir el millor de si mateix, a desenvolupar-se com a persona en tots els aspectes.

Si reduïm l'educació a transmetre coneixements d'una matèria, serà difícil il·lusionar a algú. Serà més fàcil, si parlem del que de debò significa educar.

En aquest sentir, el diumenger passat a la Vanguardia, vaig llegir una entrevista a Daniel Wilson, director del Projecte Zero de Harvard, que fa un dies va impartir una conferència al simposi Barcelona, Educació, Canvi organitzat per la facultat d’educació Blanquerna, en la qual afirmava que moltes vegades “ens oblidem que eduquem éssers humans complets, no uns alumnes de llengua o matemàtiques”.

I d’això és del que parlaré en aquesta segona part de la meva intervenció. Per dues raons: perquè la veritable educació és aquella que no veu alumnes sinó persones. I perquè m'agradaria que les alumnes que avui es graduen, reflexionessin sobre l'extraordinària tasca que han dut a terme les seves professores durant tots aquests anys. M'atreveixo a demanar un aplaudiment per a elles.

Expliquen que Chesterton, veient com treballaven uns obrers, els va preguntar què estaven fent. Un li va dir que picava pedra per allisar-la i donar-li forma quadrada. Un altre, que estava tallant fusta per construir unes bastides. Finalment, un tercer va respondre que estava construint una catedral.

Dedicar-se a l'educació no és ensenyar matemàtiques, art, química o literatura. Dedicar-se a l'educació és ser conscient que estem construint quelcom gran i molt important. És sentir que contribuïm a la construcció d'una extraordinària catedral: la vida de cada alumne i cada alumna.

Aquesta visió de l'educació comporta més exigència, però és més realista i molt més gratificant. Des d'aquesta perspectiva, l'educació –com diu el filòsof Emilio Lledó- no és una manera de guanyar-se la vida sinó, sobretot, una forma de guanyar la vida dels ajudant-los a ser més lliures, a ser tot el que puguin ser i a ser – sobre tot – millors persones.

Educar implica conèixer a fons la realitat humana: saber que cada persona és única i irrepetible. I que l'educació no és un procediment estandarditzat, sinó un treball delicat d'artesania, que implica conèixer i escoltar a cada alumne; i ajudar-lo a que es conegui i vulgui millorar. Descriu aquest procés aquest antic conte oriental.

Per educar el seu fill, un emperador el va enviar a visitar un savi que vivia sol enmig del bosc. El savi li va dir al jove príncep que pugés a la muntanya i escoltés el que li deia. Aquell mateix dia, a la nit, el jove li va explicar que havia sentit el piolar dels ocells i el murmuri de les branques bressolades per la brisa. “No has escoltat amb atenció. Torna a pujar a la muntanya”, va respondre el savi. Quinze dies després, el príncep va tornar. Havia escoltat el diàleg dels rius en xocar amb les pedres i la simfonia de les cascades. De nou el savi el va convidar a pujar a la muntanya i a escoltar amb més atenció. Trenta dies més tard, el príncep va tornar i va dir al savi que havia escoltat com el sol escalfava la terra, com s'obrien les flors i com creixia l'herba. Després d'uns instants de silenci, el savi va contestar: “Ja pots tornar amb el teu pare. Ho has après tot”. Davant l'estranyesa del jove príncep, el savi li va dir que si podia escoltar com el sol escalfava la terra, s'obrien les flors i creixia l'herba, també seria capaç d'escoltar el que necessitava el seu poble i distingir-ho del que li demanava.

I aquesta és una de les tasques més difícils de l'educador: escoltar per distingir el que l'alumne necessita i el que ell o els seus pares li demanen.

Educar és confiar. És saber posar-se en el lloc de l'alumne, ser capaç d'entendre les seves raons i motius; acceptar a cadascun com és i saber descobrir el que té de positiu. El bon educador genera un ambient de confiança que desdramatitza l'error. Aconsegueix així el context més idoni, per a aprendre i per a viure.

En aquest sentit, es poden aplicar molt bé als educadors les paraules que Sant Josepmaría dirigia als pares: “La clau sol estar en la confiança: que els pares sàpiguen educar en un clima de familiaritat, que no donin mai la impressió que desconfien, que donin llibertat i que ensenyin a administrar-la amb responsabilitat personal. És preferible que es deixin enganyar alguna vegada: la confiança, que es posa en els fills, fa que ells mateixos s'avergonyeixin d'haver abusat, i es corregeixin; en canvi, si no tenen llibertat, si veuen que no es confia en ells, se sentiran moguts a enganyar sempre.” (Converses, n. 100)

Educar és ser optimista, tenir una actitud positiva. L'educació és una tasca intrínsecament optimista. Creu que l'alumne pot millorar. El bon educador té altes expectatives sobre els seus alumnes i els transmet aquesta convicció i això és, sens dubte, part essencial de la seva tasca.

Als anys vuitanta, un grup de psicòlegs van estudiar als Estats Units la incidència de les expectatives del professor en els resultats dels alumnes. Per a fer-ho van explicar a professors d’alumnes de 6 anys que volien avaluar la validesa d’una prova per predir el rendiment escolar. Van aplicar la prova als alumnes i van donar els resultats als professors. Durant quatre anys, el investigadors van anar recollint els resultats obtinguts pels alumnes i van veure que hi havia una gran correlació entre els resultats de la prova i els aconseguits pels alumnes.  Semblava, doncs, que la proba era vàlida. De fet, els investigadors mai no van corregir la prova. Es van limitar a assignar aleatòriament els rendiments esperats dels alumnes. La raó de la correlació no estava en la validesa de la prova per a predir el rendiment  sinó en les expectatives dels professors. Aquests tenien altes expectatives sobre els alumnes que segons la prova tindrien un bon rendiment i en canvi, tenien baixes expectatives  sobre els que la prova preveia que tindrien un malt rendiment. 

La paciència és una altra característica de l’educador. Sap esperar, no li urgeixen els resultats. Sap que no totes les coses tenen els mateixos temps. Les poc importants les veurà ell mateix. Les mitjanament importants, potser no. Les veritablement importants, sap que les gaudiran els qui més endavant treballin i convisquin amb els seus alumnes. En definitiva, a la paciència l'educador afegeix una extraordinària generositat: uns altres veuran el fruit del seu treball.

Educar és saber estimar. Tomás Alvira, un dels fundadors de Fomento i un gran educador, insistia en la importància d’estimar els alumnes. Deia que només els professors que saben estimar, poden ser veritables educadors. Els qui ens dediquem a l'educació sabem que els alumnes detecten a qui es preocupa per ells. I sabem també que solament d'aquests professors aprenen.

Educar suposa un gran compromís amb un mateix i amb els alumnes. Qui es compromet i compromet la seva vida en el que fa, coneix la importància de la seva tasca i del seu exemple, ja que és conscient que per als seus alumnes té molt més valor que les seves paraules.

Aquest repte tan exigent el porta a convertir cada classe en una oportunitat que pot canviar la vida del seus alumnes per sempre. No exagero, Albert Camús, quan va rebre el Nobel de Literatura, el primer que va fer va ser escriure una carta molt emotiva a un mestre que va tenir en la seva infantesa.

Umberto Eco, cada vegada que publicava un llibre, l’enviava a una mestra que tan sols li havia donat classe unes setmanes. Fixeu-vos quina va ser la seva influència en tan poc temps!

Frank McCourt, que va guanyar el prestigiós Premi Pulitzer, en parlar dels seus anys de professor, deia que els alumnes, “encara que es menteixin entre ells –es cita textual- i a tothom, esperen sinceritat per part dels seus professors”      

Recomano la lectura de Mal d’escola, un llibre del escriptor francès Daniel Penac, per a mi indispensable. Podeu començar pel capítol sisè, que resumeix meravellosament el que estic explicant sobre el que és ser un bon professor: “acompanyaven pas a pas els nostres esforços, s’alegraven amb els nostres avenços, no perdien la paciència per la nostra lentitud, mai no consideraven el nostres fracassos com una ofensa personal  i es mostraven amb nosaltres amb una autoexigència rigorosa envers la qualitat, la constància i la generositat del seu propi treball, ... N´hi ha prou amb un professor –un de sol- per salvar-nos de  nosaltres mateixos.”

Per cert, sabeu con es titula el capítol sisè? ... “El que vol dir estimar” 

Educar també és ajudar els pares, que són els qui més influeixen en l'educació dels seus fills. Un educador sap que no pot treballar sol. I que la primera i millor ajuda és la dels pares. Per això, tractarà d'ajudar les famílies a descobrir el seu paper de primers educadors, a comprometre el seu temps i el seu esforç en aquesta tasca, a formar-se per exercir-la bé.

A través dels pares, l'educador contribueix a la millora de la societat. Vam veure al principi que un dels problemes actuals és la desorientació de les famílies davant la pèrdua d'uns valors de referència. Ajudant a les famílies, l'escola recupera els valors que fonamenten la vida social.

Prendre's amb serietat l'educació i tractar de ser un bon educador és, en definitiva, una magnifica manera d'aconseguir una vida plena i de servir a la societat.

            Vull acabar reiterant el que tots sabem: que l'educació és l'única manera de canviar la societat i que, per aconseguir-ho, és necessari que es dediquin a l'educació bons professionals i bones persones. Són imprescindibles ambdues característiques.

I sols ho aconseguirem si som capaços de seduir els millors. Tant de bo que, entre les alumnes que avui comenceu una etapa tan important per a la vostra vida, n´hi hagi moltes que vulgueu dedicar-vos a l'educació.

Com he dit abans, educar és una tasca apassionant, enriquidora, gratificant. I, en la meva opinió, la millor manera de contribuir al bé comú.

Acabo ja, i ho faig amb una reflexió que crec que us pot ser útil. Primer, però, os  us vull explicar el que em va passar fa pocs dies amb una antiga alumna que és mare d’un col·legi de Fomento. En va saludar en un congrés d’APIMES que vam tenir a La Coruña després d´una intervenció en la qual vaig parlar d’educació personalitzada.  Em va dir que feia quatre setmanes que l’havien nomenat cap de zona a l’empresa on treballava i que li havien posat un coach personal per ajudar-la a desenvolupar les seves noves responsabilitats professionals. Durant la primera entrevista, el coach li va preguntar si sabia per què l’havien nomenat cap de zona. Ella li va dir que no ho sabia. El coach li va explicar que l’havien promocionat perquè s’havien adonat que li importaven les persones i que per tant ajudaria a créixer els  integrants del seu equip. L’antiga alumna li va respondre que això era el que sempre havia vist a casa seva i al col·legi.

He volgut acabar amb aquesta anècdota per il·lustrar la importància que té al llarg de la vida l’educació que s’ha rebut a casa i a l’escola. Ara no en sou del tot conscients ja que aquest és un descobriment que fa a poc a poc, a mesura que passa el temps. Per això, em permeto recordar-vos que en aquesta nova etapa que esteu a punt de començar, mai no oblideu els valors que heu après a casa vostra i al col·legi.

Moltes gràcies i enhorabona a tots.

Joan Curcó Costafreda