El professorat, el cor que fa bategar l'escola

No sabem si en l’imaginari d’una futura societat tenim al cap que les escoles deixaran de tenir sentit i s’ensenyarà i s’aprendrà a través de vies telemàtiques, com s’està veient aquests dies amb moltes feines en què el teletreball està a l’ordre del dia. De fet, hi ha moltes universitats a distància, on-line, que ho estan fent. Però, al meu entendre, això seria molt difícil d’implantar a l’ensenyament obligatori. És veritat que aquests dies, el professorat està fent un esforç molt positiu per atendre els alumnes a distància i els alumnes i les alumnes -al menys, és la meva experiència- estan responent molt i molt bé. Però és un esforç que, tothom ho sap, té data de caducitat.

El professor i la professora són més que importants a una escola. És ben cert que les últimes tendències parlen del professorat com a guia, ja que l’estudiant n’és el centre de l’aprenentatge. Però per arribar al final del camí, es necessita la guia, es necessita aquest acompanyament tan necessari. El professorat és molt més que un acompanyant o guia: és model, estímul i, molt sovint, suport molt gran per als estudiants que troben a l’escola un refugi que, malauradament, no tenen a casa. Quantes vegades una mirada còmplice, una frase d’estimació dita a temps, unes paraules exigents que encoratgen a fer les coses millor ajuden -i molt- als alumnes! Això, el contacte directe, no es pot substituir per imatges de vídeo, classes pre-gravades o textos per aprendre. Per això, i moltes coses més -invisibles, diria jo-, el professorat és imprescindible.

Aquests dies estem agraint al personal sanitari tot l’esforç que estan fent per salvar vides, per mantenir-nos en l’esperança d’una solució per a la malaltia. Tot agraïment és poc perquè molts -literalment- s’estan deixant la vida desinteressadament per nosaltres. Mai podrem tornar-los tot el que estan fent. Són unes professions -les relacionades amb la sanitat- que, en temps ordinari i en temps de pandèmia, porten implícits actes de servei desinteressat als altres: això mereix tot el nostre reconeixement. I, salvant les distàncies -em pregunto jo- els professors no porten implícita a la seva professió ser persones al servei dels alumnes, al servei de les famílies? També aquests dies -els que hem contactat telefònicament amb les famílies dels nostres alumnes- hem pogut tastar l’agraïment del seguiment personal que estem fent dels seus fills i de les seves filles. Ens agraeixen la dedicació, l’interès, el tracte personal -tan propi dels que treballem a Institució Lleida- i el foment d’activitats tan educatives com són tenir un horari a casa, amb unes tasques pròpies a realitzar i també unes tasques familiars, l’ordre, el seguiment i, sobretot, l’acompanyament i l’estimació en aquests moments difícils per a tots.

No ens podem imaginar una societat sense el tracte proper entre les persones, el fer costat a les famílies i als alumnes en moments fàcils i en moments difícils; l’ensenyament amb paciència, constància i ajudant a la millora personal que tenen tots els professors i professores que estimen el seu treball, que sí, és molt vocacional. I sí, els professors i les professores són imprescindibles.